El fet d’escriure habitualment en twitter i instagram fa que desatenga aquest blog.
Això no vol dir que duga una vida interessant i no tinga temps d’escriure: ans al contrari, duc una vida prou trista
i la veritat és que preferisc llegir un bon llibre o compondre cançons a contar rotllos sobre mi.
El cas és que volia dir algunes coses que s’avenen més al format blog i per això faig aquesta entrada.
Ja fa més de tres anys que vaig editar el meu treball “Sempre que estaves sola” i puc dir que ha estat una experiència molt gratificant per diverses raons:
1- Vaig conèixer gent molt simpàtica i, a més, són grans músics!
2- Em va permetre tocar amb amics que feia molt de temps que no veia, com Pedro Alarcón.
3- Sona infinitament millor un disc produït en condicions que una maqueta feta a casa, encara que a nivell emocional tot l’art i el sentiment personal estiga ja inclòs en la maqueta casera. Òbviament el que no hi ha en la maqueta casera és el sentiment i l’art de les persones col·laboradores. Però l’obra d’art inicial sí hi és, a la maqueta casera. Això és important, pel fil discursiu que reprendré més avall.
4- Em va permetre anar a à punt ràdio, al programa Al ras, a parlar del disc i cantar en directe amb el meu amic Jorge Medina. També va fer possible que parlaren del disc en el programa de ràdio Territori sonor.
5- Vaig cantar alguns dels temes del disc en la VI nit Estellés de Museros, acompanyat de Saxo baríton, baix i bateria (tots grans amics meus). Amb motiu d’aquest bolo vam haver d’assajar en uns locals d’Alboraia l’ambient dels quals em van transportar a la València de la meua joventut. Només per eixe assaig ja ha pagat la pena els diners que he invertit en fer aquest disc.
6- L'escriptor
Manel Alonso Català va dir: "En aquest nou disc trobem cançons de ritme trepidant com ara
Veig totes les flors i altres que ens inviten a entrar a l'univers personal de l'autor com ara la magnífica
Sempre que estaves sola, sense menysprear altres com
Ara que, en aquests dos temes he trobat més madur i més segur el vocalista, i més intens i viu, més lluminós el guitarra."
7- Per últim, és una alegria que el tema que dona nom al treball estiga actualment en la playlist de Spotify anomenada “Cançó d’autor en valencià” que gestiona l’Ajuntament de València.
Ja m’agradaria poder dir que he fet una gira de 30 bolos i m’ho he passat genial. Però no em dedique professionalment a això.
Des de la publicació del disc he anat component altres cançons i les he penjades al meu bandcamp (
El meu company i
La dona del metro) i Youtube (
Casolana, amb lletra de Carmelina Sánchez-Cutillas). A banda, he fet una versió del tema “8 de març” de Meritxell Gené, amb lletra de Maria Mercé Marçal, que he cantat en diverses ocasions amb motiu de la presentació del llibre “Marite i les dones goril·la” de Teresa Sanchis Labiós (
https://scitoedicions.org/es/producto/marite-i-les-dones-gori-la/ ). També he fet una cançó basada en quatre aforismes de Fuster, que s’anomenará “Ser Joan Fuster”. Així mateix vaig musicar el poema “In vino veritas” de Manel Marí que vaig presentar el passat 18 de febrer a Ca Revolta, amb motiu d’un homenatge al poeta.
En resum, tinc material nou, i continue fent cosetes i col·laboracions (ja faré una altra entrada sobre això).
Però la sensació de fi de cicle m’està atrapant últimament. Arran de la declaració d’Eva Dénia (
https://www.vilaweb.cat/noticies/eva-denia-tots-els-creadors-ens-queixem-que-aquest-pais-mai-no-ens-ha-donat-un-suport-real/)
sobre el seu projecte musical (deia que ho deixava “Bàsicament, per esgotament i per la sensació que he acabat un cicle”) vaig preguntar-me què hi feia jo en aquest món musical. Sense cap reconeixement de ningú, sent un cantautor fracassant contínuament, que malgrat tot es puja a un escenari i toca amb professionals.
Eva Dénia deia que calia estar en forma contínuament, cada dia. Com un atleta. I jo cada dia intente convèncer-me que no paga la pena continuar estudiant els meus temes, estar al dia, per si algú et diu de tocar, per si el COM fa alguna moguda i tens la sort que et conviden a tocar. Que pagaria més la pena fer altres coses. O no fer res. Últimament penso que la felicitat és la tranquil·litat. Que l’avorriment és la tranquil·litat. Que, per tant, l’avorriment és la felicitat. Però cada dia torne al mateix: soc un cantautor (dropo, això sí) i no puc evitar compondre i tocar.
Com diu Abraham Rivas (
https://afandeplan.com/genere-fresc-cultura-confinada-13/ ) “el que faig ho faig per plaer i necessitat”.
De totes maneres, tampoc ningú llegirà això. Però ja ha estat dit.
